Història

A la plaça del Pedró s’alça l’església de Sant Llàtzer, amb un esplèndid absis romànic. Va ser construïda al segle XII al costat de l’hospital de Santa Maria dels Mesells. L’hospital fundat en temps del bisbe Guillem de Torroja (1144-1171) tenia la missió d’atendre els leprosos, que en l’època medieval eren els més pobres i estigmatitzats per la societat, i estaven obligats a viure fora de les muralles. Francesc d’Assís, en la seva possible estada a Barcelona, ben segur que va pregar en aquesta capella que acollia els més pobres de la ciutat. El 1401, quan s’unificaren tots els hospitals de Barcelona en un de sol, l’hospital de Sant Llàtzer es va integrar en el de la Santa Creu. El 1907 es van traslladar els darrers leprosos que van viure al costat d’aquesta petita església.

La façana principal de l’església de Sant Llàtzer està apedaçada amb nous murs. Des de 1823, l’antiga capella va veure diluïda la seva singularitat arquitectònica amb una façana que homogeneïtzava la seva alçada i la seva fisonomia exterior amb la resta d’edificis nous de la plaça. L’aspecte actual de la façana porta les empremtes d’una història en què una part de la societat ha sentit l’església com una cosa vella i conservadora. És un procés que comença al segle XIX amb un anticlericalisme que va anar guanyant adeptes per influència de la Il·lustració francesa i dels moviments obrers i que explota violentament en determinats moments com la Setmana Tràgica i, sobretot, la Guerra Civil.

A causa d’aquest divorci terrible i injust, però real i històric, amb una part de la societat, la capella de Sant Llàtzer va quedar amagada entre els edificis. Va ser objecte d’un intent d’incendi i finalment, el 1913, va quedar tancada al culte. Des de llavors, ha tingut diferents usos: magatzem de fustes, mobles, ferros… i va quedar tapada per diverses construccions. El 1950 es comença a descobrir la façana i comença un període de reivindicacions i normalització democràtica que portarà a la seva restauració a partir de 1989. Des de 1997 amb la presència de la Comunitat de Sant’Egidio, amb un segell antic i nou, la capella s’ha obert a la realitat del barri i continua sent un lloc d’acollida i de protecció pels pobres. Amb l’impuls del Concili Vaticà II molts ordes religiosos i organitzacions caritatives d’església han tornat a poblar aquesta part de Barcelona. El barri del Raval ha esdevingut un dels barris més pobres del centre de la ciutat però també un dels lloc on s’ha expressat més clarament l’esperit solidari i compassiu dels barcelonins.